“No conec ningú. Jo sóc nou per a tothom i tohom és nou per mi. Ser dels nous m’agrada. (…)
Ningú no sap res de mi. El contacte amb estranys em permet tornar a construir-me -reconstruir-me. Durant un parell de setmanes tindré la sensació de poder canviar de pell, convertir-me en què, com, qui vulgui -vana esperança.
És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos -és la maledicció-, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres -de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.”
Toni Sala. Petita crònica d’un professor a secundària. Barcelona: Ed. 62, 2001 [p. 29]
