Poema

Jo em despullo

i vosaltres us vestiu.

BROSSA, JOAN. Tria de poemes conversables. Tast de poemes objecte. Barcanova: Barcelona, 2002

Els editors del segle XXI

” (…) los editores tenemos que convertirnos en posibilitadores de la lectura y de los procesos con ella relacionados (debate, investigación, anotación, escritura, seguimiento de referencias), que tienen lugar sobre una multitud de plataformas y engloban las más diversas modalidades de actividad y estilo de vida de los lectores”.

LLOYD, Sara. Manifiesto de una editora para el siglo XXI.
http://libros.soybits.com/blog/manifiesto-sara-lloyd

Avaluació i respecte

“Hace poco me comentó su hija Elisa, que estuvo viviendo un invierno en mi casa mientras hacía unos cursos de postgrado, que algunas de las cartas que acompañaban en aquellos primeros tiempos los originales devueltos eran demoledoras y afectaban mucho a su padre, lo cual me sorprendió, no ya por la calidad que en este caso concreto tenían las obras -cualquiera puede equivocarse o disentir del gusto de otros-, sino porque un lector profesional debería saber -como sé yo, y lo dije ya en otro punto de estas confesiones- el trabajo que supone escribir una mala novela y la ilusión que se ha puesto en ella, y hace falta una dosis considerable de propia frustración o gratuita malevolencia para que este trabajo y esta ilusión no te merezcan un respeto”.

Esther Tusquets. Confesiones de una editora poco mentirosa. Barcelona: RqueR Editorial, 2005

La carpeta de l’editor

“[Ser editor] no consistía en tener una imprenta, ni un taller de encuadernación, ni una fábrica de papel, ni siquiera de medios propios de distribución o de unos grandes despachos: una editorial consistía, ante todo y en primer lugar, en una mera carpetita llena de contratos de derechos de autor -ser editor consistía en elegirlos y conseguirlos y apostar por esos libros-, y, en segundo lugar, en congregar a un grupo de colaboradores capaces de proponer títulos y colecciones, de aportar contactos, de sugerir ideas, algo que Carlos Barral, el gran seductor, había logrado como nadie”.

Esther Tusquets. Confesiones de una editora poco mentirosa. Barcelona: RqueR Editorial, 2005.

Entre l’actor i el públic

“La supressió de la distància física entre l’histrió i els espectadors engendra sempre cert embaràs, baldament l’espectacle hagi estat d’allò més divertit”.

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 99).

L’expressió de la bellesa

“Era més bell del que hom pugui expressar amb mots, i l’Aschenbach es planyia amb dolor, com tantes altres vegades, del fet que la paraula només fos capaç de celebrar la bellesa sensible, però no d’expressar-la”.

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 84).

L’estimador i l’estimat

“I després l’audaç seductor expressà la cosa més subtil: ‘Qui estima és més diví que l’estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l’altre no’. Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s’hagi concebut;  d’ell neixen tota la malícia i la més secreta voluptat del desig.”

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 75).

Una faç divina, un cos perfecte

“Li parlava de l’esgarrifança ardent que experimenta l’home sensible quan els seus ulls perceben un símbol de la bellesa eterna; li parlava de la cobejança dels profans i dels dolents, que no poden pensar en la bellesa encara que en vegin la imatge i no són capaços de respectar-la; li parlà de la santa temença que s’empara de l’home noble quan se li apareix una faç divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa, tot just gosa alçar els ulls, venera aquell que té bellesa i fins i tot se li oferiria en sacrifici com a una deïtat si no hagués de témer de passar per foll.”

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 75).

L’home solitari

“Les observacions i els acudits de l’home solitari i silent són més confusos i alhora més colpidors que els de l’home sociable, i els seus pensaments, més greus, més extravagants, acompanyats sempre d’un deix de tristesa. Imatges i sensacions que serien fàcils de foragitar amb un somriure, un bescanvi d’impressions, l’afecten ultra mesura, l’endinsen en el silenci, esdevenen experiències, aventures, sentiments transcendentals. La solitud assaona, és cert, tot el que és original, el que és agosaradament i paradoxalment bell, el que és poesia. Però fa madurar també allò que és absurd, desproporcionat, capgirat i il·lícit.”

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 41).

Connectar amb el públic

“Per tal que una creació important de l’esperit pugui tenir un efecte immediat i profund sobre el públic, cal que hi hagi un parentiu secret, fins i tot una identitat, entre el destí personal de l’autor i el destí comú i anònim dels seus contemporanis. (…) El veritable motiu [de l’entusiasme dels homes per una obra d’art] és un sentiment imponderable, és la simpatia.”

Thomas Mann. Mort a Venècia. Barcelona: Proa, 2005 (pàg. 19).